La neteja de l'ermita

Com és preceptiu, el cap de setmana abans que es celebre la romeria dels pelegrins de Portell a sant Pere de Castellfort, un grup de portellans a d'anar a l'ermita a comprovar que tot estiga en ordre i a gestionar la intendència i organització de la peregrinació. L'excusa és la neteja del lloc, però, netejant el que calga, la reunió té moltes més vessants que les purament estilístiques.

L'any 2014, les persones encarregades d'questa tasca van ser Àlvaro, Cèsar, Jaime, Javi, Jesús, l'altre Jesús, Lolo, Kiko, Paco i Ramon que va vindre al final.

Tot va començar amb un bon esmorzar al poble de Portell. Any rerre any l'esmorzar va fent-se més i més lleuger degut a l'edat dels participants. N'hi ha que començar a cuidar-se pels anys i per la panxa que a poc a poc va formant-se al voltant del cos.

Una vegada les necessitats del cos solucionades, n'hi ha que comprar el menjar tant a Portell com a Vilafranca. Aquesta vegada el plat estrella seria un cabritet que es va comprar a un mas de confiança i que la Domi va tallar.

Ràpid, ràpid va anar passant el temps i, després de tantes esperes i compres, no es va poder arribar a sant Pere fins les dues del migdia, hora on es va començar a encendre el foc. Tal vegada es dinaria tard però es dinaria bé.

Es va comprovar que l'ermita estava en condicions. Es va agranar un poc. Es van obrir les finestres per a ventilar les distintes estàncies i es va començar a preparar el dinar.

Vora les quatre de la vesprada el menjar estava llist. Un tiberi en condicions. Empanada de polp (espectacular). Un poc de tòfona en pa torrat amb oli d'olivera mil·lenària, llagostins i galeres a la brasa, ensalada russa, el cabritet a la brasa, y de postre, uns flams que estaven boníssims, rossegons i galetes variades, cafè fet en aigua calfada a la brasa amb una botella de plàstic (curiós però funciona. Només recomanable en casos de necessitat), licors i un gin-tònic fluixet.

Desprès del festival arribava el moment de l'organització. Amb la ment clara després d'un bon dinar, començava el torn de gestionar. Qui comprava què, qui anava el dia de la romeria a preparar l'esmorzar dels pelegrins, el dinar, l'estris de cuina, l'aigua, i tota la intendència que envolta una romeria tal vegada simple en el seu concepte, però complicada en la seua execució.

Cadascú apuntava la feina que tenia que fer i el lloc on havia d'anar el dia de la peregrinació. Per fi es va tancar l'ermita i el grup es va dissoldre tan ràpid com es havia format.

Un agraïment a aquestes persones que fan possible que una tradició centenària (aquest any es commemora el 500 aniversari de les primeres referències a la romeria) puga ser mantinguda en condicions. Un treball que normalment no es veu però que fa falta.